Aquesta setmana dels tres tombs, ha estat novament excepcional i històrica, una de les setmanes més fredes de l’any, la dels barbuts, però calenta políticament i institucionalment, i plena d’escalf per aquells que encara són privats de la seva llibertat i aquells que es troben en terra estranya, tot per fer complir el compromís i el mandat del poble de Catalunya.

Vam acabar un any ple d’injustícia, d’indignació acumulada per la mala praxis d’un estat de dret, que aferrat a la Constitució no feia altra cosa que interpretar-la a la seva discrecionalitat, apropiant-se de les nostres institucions i generant indefensió per aquells que tantes vegades han defensat la democràcia.

Seguit d’un octubre gloriós per l’èxit del referèndum, i alhora vergonyós i indecent per l’ús d’una força policial estatal sense mesures i precedents en una Europa Democràtica. Després vingué la represàlia més dura i cruenta, cesses, empresonaments, exilis i apoderament de les institucions catalanes aplicant un desconegut i sense sentit article 155, que s’ha convertit en l’escolta d’una constitució esquerdada pels mateixos que l’aprovaren i la sancionaren.

Ens van dir de tot i més, i «a por ellos sense manies», com si els catalans fossin extraterrestres que volem apoderar-nos del que no és nostre. Potser fa falta llegir més a Josep Irla, el Príncep de Maquiavel, a Sant Agustí, a Lorca o predicar de l’exemple del propi Papa Francesc- qui no té manies en demanar perdó i disculpes per allò mal fet-, etc… i deixar-nos de veure tantes guerres de les galàxies o d’altres de similars. Segurament que tot s’entendria millor.

I ens van imposar unes eleccions il·legítimes. Però nosaltres, com sempre, sense cap por a les urnes, tot el contrari, orgullosos i defensors de la democràcia, vam concórrer a unes eleccions duríssimes i indignes, amb candidats a la presó i a l’exili. Però novament, el 21D vam sortir pacíficament, perquè som gent de pau, i no em cansaré de dir-ho, i vam omplir les urnes de dignitat, de democràcia i de llibertat; i vam guanyar, vam guanyar, vam guanyar.

I ara aquesta setmana de Sant Antoni Abad, comencem els nous tres tombs, els del present, aquells tombs tan necessaris per materialitzar allò que vam expressar el passat 1O. El primer tomb l’hem fet aquest passat 17 de gener, la recuperació de la institució sobirana del poble català, el nostre Parlament, escollint un nou president compromès i lleial a aquest mandat. El segon tomb, serà la restitució del nostre President, per primera vegada en la història parlamentària, el MHP i el Govern, no han pogut estar present en la constitució del nostre Parlament, perquè aquesta ha estat la voluntat d’un altre president escoltat per la Corte del rei Salomó, pels seus socis de camí- ciutadans i socialistes- fent de l’estat de dret un estat sense sentit. I el tercer tomb, serà la restitució del nostre govern, dels garants i responsables de fer Catalunya més justa, més social i més fraternal.

Fa pocs dies, rebia una carta a casa meva de l’Oriol Junqueras des d’Estremera, i m’emociono cada vegada que penso en el seu missatge, em deia que hem de ser forts, estimar-nos i ajudar-nos uns als altres, i en particular em deia “ajuda a la nostra gent en tot el que puguis, posa’t al servei de la gent, del partit etc…”. Sàvies paraules d’un home fort, serè, de pau, compromès amb el projecte col·lectiu, que defuig dels personalismes, i que solament vol el millor. I vol la construcció d’un projecte divers, plural, transversal, de suma de molta gent, lluny de personalismes i molt solidari amb la gent nova i bona, l’important és el projecte, tota la resta és secundari. Gran persona. Prediquem el seu exemple.

I vindran altres tombs, com les eleccions municipals de l’any que ve i altres fites. I hem d’estar preparats per donar el tomb definitiu, i hem de fer i consensuar projectes amb lideratges convicents, diversos, plurals, que sumin, sempre des del consens, des del pacte i des de la suma. S’ha de cosir, cosir i recosir i recosir. Ara no és moment d’imposicions, ni de que uns pocs decideixin pel conjunt, és el moment de parlar, de ser clars i transparents, d’acordar i de buscar entre tots les millors persones per liderar aquests projectes i per sumar. Els passos al costat, mai són rendicions, ni un descrèdit per aquells que han estat al capdavant, són valenties per deixar darrere personalismes, i donar pas a nous lideratges, potser de millors, que visualitzin i representin millor el projecte de la diversitat, de la proximitat, de la vàlua i la pluralitat.

Tal com ens diu l’Oriol Junqueras, parlem amb tothom, trepitgem els barris, places i racons de les nostres viles i ciutats. I parlem i parlem, del que la gent ens parli, de Lorca, de Machado, de les “Azúcar Moreno”, de tot allò que a la nostra gent li preocupa, de tot allò que als carrers, barris, places, bars, botigues, tallers es parla. Escolteu-los perquè són els veritables savis de la vida. I escoltem i parlem amb els pintors, amb el lampistes, els treballadors de les fàbriques, les dependentes de  les botigues, les mestresses de casa, amb els avis i àvies que porten els nens a escola,  amb tothom, amb la gent  treballadora d’aquest país que omple de forma anònima els nostres carrers, els nostres barris, les nostres places, els nostres bars. Perquè ells traspuen experiència de la vida i de com volen el seu poble, la seva ciutat, el seu país, fent-los sentir partícips del projecte col·lectiu, perquè serà el seu, i se l’estimaran molt i molt.

Defugim dels despatxos, de les elits que es creuen que ho saben tot, no aïllem a ningú, aprofitem les vàlues i les experiències de tothom, perquè solament així coneixerem el nostre poble, i solament així cosirem i farem aquest projecte col·lectiu de tothom. Busquem això, explorem això, recosim això, i el tomb final serà un èxit total.

No han pogut amb nosaltres, i no podran, però no perquè som millors, sinó perquè som tots, i fem això per a tots i amb tots. I com deia l’Ernest Maragall l’altre dia al Parlament, el País serà sempre nostre.