Que es digui oficialment “República catalana” i no pas “Catalunya”, un cap d’estat que sigui el president del Parlament, un govern que no sigui de la Generalitat sinó de la república o un conseller d’Economia que es faci dir “senescal” o fins i tot “àpicer”, com era tradició catalana medieval. Són algunes de les provocatives propostes que posa sobre la taula el periodista Antonio Baños –i diputat de la CUP per “poc temps, que es va fer molt llarg”, bromejava ahir– en l’assaig La república possible, d’Ara Llibres, que al vespre va presentar en una conversa distesa amb l’excompany d’hemicicle Oriol Junqueras, en què fins i tot van bromejar amb l’acoblament d’un micròfon, resolt amb l’encesa d’un altre. “Els hem arreglat engegant-los tots, i sense fer soroll”, es vantava el republicà. “Això va si hi ha una pluralitat de micros oberts”, sorneguejava l’excupaire.

És clar que aquest cop el vicepresident, a diferència de la vigília en el Moment Zero organitzat per El Punt Avui amb l’economista Xavier Sala i Martín, se’n va estar prou de definir-se gaire en els interrogants que se li van plantejar, també els de la moderadora, la periodista Gemma Aguilera, i va esmunyir-se sense sortir del guió que li marca un sol leitmotiv: el referèndum, que veu garantit si existeix “la màxima coordinació” entre totes les institucions i la societat civil. Ni tan sols en si creu que s’ha de preguntar per un “estat” o una “república” –amb les connotacions diferents que suposa, tot i acabar significant el mateix– va donar pistes: “La millor pregunta segur que és la que generi més consens”, va espolsar-se un Junqueras que, això sí, en diversos moments va aprofitar per exhibir les dots d’historiador, i explicar per exemple la vida de la família de senescals Moncada, que dona nom al popular carrer barceloní.

És clar que el llibre presentat no és per parlar del passat ni del present, sinó per no perdre de vista l’origen i la finalitat alhora de tot plegat: tornar a preguntar-se per què Catalunya vol ser independent i de passada, amb la resposta, buscar la complicitat de més gent en el projecte. I aquí sí que coincidien tots dos en una contestació ben simple: “No ho fem per tenir Catalunya a l’ONU, sinó per viure quotidianament millor”, resumia Baños. “I el millor per demostrar-ho, i guanyar-nos la credibilitat necessària com a gestors de futur, és fer-ho bé en eI present”, el puntualitzava Junqueras, que veu en l’acció del dia a dia la manera d’ampliar la majoria.

A l’hora d’imaginar un futur estat, Junqueras, esperançat perquè a Espanya els joves accepten cada cop més que els grans el dret a decidir de Catalunya, reclama que conservi “la capacitat autoorganitzativa” i “l’ambició” que ha demostrat fins ara, si bé ha d’erradicar la corrupció o els privilegis. Hi coincidia Baños, que a més es mostra molt amoïnat pel concepte de Catalunya ciutat, connectada en xarxa i no en onades concèntriques al voltant de Barcelona. D’aquí que insistís en un equilibri territorial que ara veu perillar, i en el qual Junqueras també creu que cal treballar prioritàriament. “Sempre que no hi ha una redistribució suficient de la renda hi ha una redistribució de la població”, diagnosticava, abans de receptar: “O distribuïm serveis o aquest procés de despoblament continuarà”. Doncs això…