Etiqueta: Manuel Puerto
Enlace a la noticia en Nació Digital
Sara González
PROCÉS CATALÀ: SÚMATE
Súmate tria lideratge i model: perfil nacional i social o només altaveu del procés
L’actual vicepresidenta, Montse Sánchez, reivindica el llegat d’Eduardo Reyes, una coordinació amb entitats com l’ANC i Òmnium i participació en actes reivindicatius
Manuel Puerto, que va plegar de la junta per discrepàncies amb la direcció, aposta per un model que esmerci tots els esforços en acostar indecisos a la tesi independentista
En un escenari de contrarrellotge si es compleix la previsió del Govern de convocar un referèndum, com a molt tard, aquest setembre, Súmate -l’entitat de castellanoparlants independentistes- està immersa en ple procés per redefinir la seva estructura i apuntalar el projecte pel qual va néixer l’any 2013. Des de principis de desembre, quan José María Clavero va anunciar que deixava la presidència per motius de salut, l’entitat ha viscut en una situació de provisionalitat que arribarà a la seva fi aquest dissabte, quan l’assemblea triarà la nova direcció.
Per primera vegada són dos els candidats que aspiren a la presidència: Montse Sánchez, la vicepresidenta que de forma provisional ha agafat les regnes de Súmate, i l’economista Manuel Puerto. Dos rostres que confrontaran dos projectes que no amaguen discrepàncies.
«Col·laboració» amb la resta d’entitats sobiranistes
Sánchez, que a més de ser la primera sòcia que va tenir Súmate és la coordinadora del Baix Llobregat (un dels principals territoris dels quals es nodreix l’entitat), representa la candidatura oficialista i continuista. «Tinc el suport d’Eduardo Reyes», explica referint-se al primer president que va tenir Súmate i que va plegar per dedicar-se a la seva tasca com a diputat de Junts pel Sí. Sánchez considera que el gran repte de Súmate és que es faci el referèndum i que el sí s’imposi però sense renunciar a una «col·laboració» amb la resta d’entitats sobiranistes, com ara l’ANC i Òmnium. Sense renunciar, això sí, a demanar «més visibilitat» malgrat reconèixer que són molt més petits.
«De la mateixa manera que demanem unitat d’acció a les forces polítiques nosaltres també hem de tenir una unitat d’acció. Ens hem d’adaptar i afegir-nos sense perdre el nostre perfil», argumenta l’actual vicepresidenta social. Més enllà de la campanya pel referèndum, la candidata considera que Súmate no pot obviar la participació en actes de naturalesa social, com ara La Marató de TV3, una implicació que va ser criticada pel seu rival. «No vol dir distreure’s. Hi ha moltes maneres d’arribar a la gent i molts actes socials permeten divulgar el missatge de Súmate», defensa.
Centrar-se en «la fita històrica»
Puerto, en canvi, considera que l’entitat ha de reforçar el seu «perfil propi» i que «no pot perdre més temps» en altres assumptes que no siguin exclusivament sobre la campanya pel referèndum. De fet, ja va dimitir de la junta fa quasi tres mesos per discrepàncies amb la direcció. «Sánchez vol dedicar-se a altres assumptes molt nobles que estan molt bé si tens temps, però estem a nou mesos d’una fita històrica i ens hem de centrar en convèncer els castellanoparlants perquè donin suport al referèndum unilateral», explica Puerto, de Tarragona. Insisteix que les mans que tenen no es poden «dividir» perquè el repte ja és «prou complicat» si es té en compte que no s’ha de fer campanya pels «convençuts».
Per aconseguir atraure nova gent que ara dubta i «faci el pas sense complexos», subratlla Puerto, cal fugir d’actes que impliquin «embolicar-se en l’estelada» perquè això genera «rebuig» entre les persones a les quals es volen adreçar. En això hi està d’acord Sánchez. De fet, Súmate generalment no porta estelades als actes. «Ens hem d’acostar de la forma més asèptica possible», resumeix Puerto. L’ideal, assegura, hagués estat una candidatura conjunta, però ha vist necessari presentar-se com a alternativa perquè des del sector del Baix Llobregat hi ha «gent molt identificada amb la qüestió social» i això suposa que, en moltes ocasions, «es limiti i es posi entrebancs» a l’objectiu primordial de l’entitat.
La polèmica sortida de Reyes
Aquest dissabte, els 700 membres de l’entitat estan cridats a escollir. No és la primera vegada que internament la situació és complexa tot i que la relació dels dos candidats, asseguren, és bona. La sortida d’Eduardo Reyes, que a través de Súmate va guanyar notorietat, ja va generar malestar intern. En ser escollit diputat per Junts pel Sí a les eleccions del 27 de setembre del 2015 hi havia qui creia que havia de deixar la presidència, sobretot perquè havia explicitat públicament el seu suport a ERC.
Reyes, que va ser reelegit com a president de Súmate el mes de novembre del 2015, dos mesos després de ser escollit diputat, va acabar plegant el març de l’any passat, moment en què Clavero va assumir la presidència. Els dos candidats que dissabte es mesuraran a les urnes estan d’acord que el principal problema va ser les formes que van utilitzar els crítics amb Reyes perquè deixés el càrrec en lloc de, com diu Puerto, fer una moció de censura o bé, com defensa Sánchez, de deixar-lo «fer el pas» quan ell cregués, com finalment va fer.
Os dejamos los enlaces de las entrevistas que han salido publicadas en El Punt Avui a los dos candidatos a la presidencia de Súmate.
La crisi de fons marca les eleccions de Súmate
L’entitat elegeix nou president el dia 28 i reivindica el seu paper en el tram final del procés cap a la independència
Per: Bernat Surroca
19.01.2017 02:00
Súmate encara l’elecció del nou president en un moment complicat. El pas d’Eduardo Reyes al parlament, com a diputat de Junts pel Sí, i el de Gabriel Rufián al congrés espanyol, com a diputat d’Esquerra Republicana, l’han deixat sense lideratges clars, amb inestabilitat interna i amb un rumb incert. Tanmateix, no és l’únic punt feble de l’entitat.
Fa poc més d’un any, l’equip d’estratègia i comunicació de Súmate proposà a la direcció un canvi de rumb per a eixamplar la base independentista. Però el canvi no va ser acceptat per la direcció i els seus impulsors van ser expulsats. José Rodríguez, membre de l’equip, recorda la proposta que van fer: ‘Un cop havíem desmuntat l’argument de l’unionisme segons el qual només els catalans de soca-rel podien ser independentistes, calia una eina que se centrés, no pas en la gent gran que va venir a Catalunya des d’uns altres territoris d’Espanya, sinó en els seus fills, que han viscut la immersió lingüística, que no veuen el català com una cosa aliena i que se senten catalans a la seva manera.’
Volien superar el discurs de la immigració, que no convencia el possible nou públic objectiu de Súmate. ‘Aquests sectors rebutgen el discurs de la immigració. Els molesta ser tractats d’immigrants o de fills d’espanyols’, explica Rodríguez. Tanmateix, la proposta no va prosperar: ‘Vam perdre i ens van fer fora de molt mala manera.’
Els qui van romandre a Súmate van continuar fent allò que durant prop de dos anys havia fet reeixir l’entitat. El març de l’any passat, el president, Eduardo Reyes, va deixar el càrrec, i l’entitat va restar sense lideratge i amb un rumb poc clar. ‘Ara Súmate se centra en un essencialisme hispà que no té gens de sentit –diu Rodríguez–; interpel·la un sector de gent que ja no farà el tomb cap a l’independentisme, i amb un llenguatge que, a més, suscita rebuig en la generació dels seus fills.’
Per Rodríguez, l’objectiu de Súmate hauria de ser la gent amb estudis secundaris o superiors, nascuts als barris de la perifèria, que tenen entre trenta anys i quaranta, amb pares vinguts de fora de Catalunya i amb fills que han estudiat en català. ‘Una generació que ha tingut l’oportunitat d’estudiar, que ha agafat el català com a eina de progrés social o d’accés a la cultura, que no el consideren aliè (malgrat que la seva llengua habitual sigui el castellà) i que no tenen cap vinculació emocional especialment forta amb Espanya, tot i que potser se senten espanyols.’ Al final, conclou Rodríguez, Súmate va ser una bona eina per a trencar un mite. Però, una vegada fet això, no es fa servir per a convèncer els sectors que realment poden canviar.
L’assemblea del 28: evitar la divisió i avançar cap al referèndum
El dia 28 d’aquest mes els set-cents socis hauran de votar en assemblea el president i la candidatura que guiarà Súmate en aquest període considerat per molta gent el tram final del procés. A aquestes eleccions, s’hi presenten dues opcions: la continuista, malgrat que amb matisos, que encapçala Montse Sánchez, i l’anomenada rupturista, que encapçala l’economista Manuel Puerto. L’objectiu de totes dues és el referèndum. José Rodríguez, però, considera que no canviarà res després de l’assemblea. ‘Serà un capítol més d’una entitat que no sap on va’, diu.
Les dues candidatures que opten a capitanejar l’entitat en tenen, és clar, una opinió molt diferent. Tant la via continuista com la rupturista reivindiquen el paper clau de Súmate en aquest moment del procés i troben cabdal el referèndum del setembre, que s’ha de guanyar.
A banda aquest objectiu compartit, hi ha ‘petites diferències’, segons que diuen els dos candidats a la presidència, i per això és necessari que hi hagi dues opcions. Però aquests punts de vista diferents no han de fer perillar la cohesió dins l’entitat: ‘Hem de fer tant com sigui possible per evitar la divisió dins de Súmate. Podem tenir punts de vista diferents, però no és res tan greu per a fer-ne sang’, explica Manuel Puerto.
És d’aquest mateix parer Montse Sánchez, l’altra candidata, que reivindica l’èxit de tenir dues opcions per a decidir. ‘S’ha parlat de divisió, d’escissió… De cap manera. Això és un reforç, és la millor cosa que ens podia passar com a entitat.’ Per Sánchez, les diferències no són pas gaire grans i es pot treure profit de l’ocasió: ‘L’assemblea del 28 és una gran oportunitat per als socis, que podran votar pel programa que considerin més adequat. Això ens enriqueix molt com a entitat’, subratlla.
Millorar la comunicació i prioritzar les territorials
Montse Sánchez, l’actual vice-presidenta i coordinadora del Baix Llobregat, encapçala la llista que s’ha definit com a continuista. A grans trets, demana de fer canvis en la gestió, millorar la comunicació i donar molt més pes a les territorials. ‘L’entitat no ha parat de fer actes, però potser no n’hem fet prou publicitat. Ens ha mancat una comunicació millor, però no hem estat mai aturats’, explica a VilaWeb. Quant al paper de les territorials, considera que és cabdal: ‘És als territoris on s’ha de guanyar. Les territorials han de tenir més presència, estar més coordinades i tenir el suport de l’entitat’, diu.
Reclama també la importància del paper que ha tingut i té l’entitat. ‘On arribem nosaltres no hi pot arribar ningú més’, explica. Súmate s’ha de centrar en el seu públic –’gent castellanoparlant, el cinturó roig de Barcelona…’– i adreçar-s’hi de la manera pròpia de l’entitat. Això vol dir informar i explicar el projecte de país que defensa Súmate. ‘No es tracta de convèncer –explica Sánchez–, sinó de fer reflexionar la gent a qui ens adrecem i fer-los veure que només hi ha una solució als seus problemes.’
L’objectiu és il·lusionar els indecisos amb el projecte comú independentista. Sense il·lusió, diu, no hi ha implicació, i Súmate vol aconseguir que la gent s’impliqui en favor de la independència.
Reivindicar el perfil propi i fugir dels actes d’autoconsum
Sánchez s’enfrontarà a Manuel Puerto, crític amb la darrera etapa de l’entitat. El principal punt de discrepància entre totes dues candidatures és el sector de gent a què s’ha d’adreçar Súmate. La posició anomenada rupturista reivindica el perfil propi de l’entitat, fugint dels actes d’autoconsum independentista i anant a convèncer el públic de sempre. ‘Hem compatibilitzat els actes per al nostre públic amb unes altres coses, i això ens ha pres temps i visibilitat’, lamenta Puerto. També critica que l’entitat s’hagi decantat cap a un independentisme identitari, fent actes amb la Coronela i ‘banys de masses independentistes’. Ho raona així: ‘Són actes que estan molt bé, però nosaltres hem d’acompanyar el nostre públic des de la indiferència fins a l’independentisme, i per això no podem partir de l’estelada: hem de començar pel començament.’
Per Puerto, Súmate té dos objectius fonamentals: el primer, ser testimoni i acompanyar la seva gent cap a l’independentisme. Això s’ha de fer amb arguments: ‘Com a economista, he acompanyat l’Eduardo [Reyes], en Baños o en Rufián, i parlava de balances fiscals, de pensions, de la vinculació amb Europa… Això s’ha de continuar fent.’ I, per una altra banda, l’entitat es troba amb el desafiament dels comuns: ‘A tota aquesta gent que creuen en el referèndum acordat, els hem de fer veure que Madrid no l’autoritzarà mai’, explica.
En certa manera, es tracta de desmarcar-se de l’ANC i d’Òmnium. ‘Som entitats germanes’, reconeix Puerto, però la tasca de Súmate és anar directament a un públic diferent, al qual les dues grans entitats independentistes no poden arribar. ‘Som una eina brutal si es gestiona bé, i més ara, que ens juguem en pocs mesos el ser o no ser.’
Pugna por el liderazgo de los castellanohablantes independentistas
Manuel Puerto y Montse Sánchez se disputan la presidencia de Súmate, la entidad a la que pertenece el diputado Gabriel Rufián
¿Compartes?
Josep Maria Casas
Barcelona 14/01/2017 21:24 horas
La procesión va por dentro. Un activo miembro de Súmate define con este castellanísimo refrán la actitud de Manuel Puerto y Montse Sánchez, los dos candidatos a la presidencia de la asociación de castellanohablantes partidarios de la independencia de Cataluña: en público, exhiben formas exquisitas, pero, internamente, su duelo se disputa a cara de perro.
Los 700 asociados de Súmate están convocados el próximo 28 de enero a una asamblea extraordinaria para elegir a su nuevo presidente, que será el tercero de la entidad desde su creación en mayo de 2013. El plazo de presentación de candidaturas finaliza el 24 de enero, pero nadie espera que salte al ruedo un tercer candidato. Estas elecciones serán un duelo entre la candidata oficialista, Montse Sánchez, que es la actual vicepresidenta, y el candidato alternativo, el economista Manuel Puerto.
Fuentes de Súmate apuntan que Sánchez y Puerto son independentistas, «sin ninguna duda», pero defidenden tácticas diferentes: la actual vicepresidenta es partidaria de agotar las posibilidades de un referéndum de independencia pactado con el Estado antes de encarar la vía unilateral, en la línea del presidente Carles Puigdemont; mientras que Puerto considera que tal acuerdo es imposible y que no queda otra opción que el referéndum unilateral de independencia.
Reproches mútuos
Los partidarios de Puerto critican a Sánchez por intentar abarcar a otros colectivos, como el de la inmigración reciente, porque consideran que deben centrarse en hacer campaña a favor de la independencia de Cataluña entre las personas de lengua y cultura castellana. Insisten en que no son la Asamblea Nacional Catalana ni Ómnium Cultural, sino Súmate, una asociación que se dirige a los castellanohablantes. También se le reprocha a Sánchez que participara en la última Marató de TV3, que tenía como objeto recaudar fondos para investigar las lesiones medulares y cerebrales.
En realidad, Sánchez exhibe un perfil «más social», según indican sus seguidores, que le permite conectar con otras asociaciones y colectivos. En cambio, Puerto muestra un perfil «más económico», que le lleva a defender la independencia por los beneficios que supuestamente comportaría para los catalanes. Puerto fue director para Cataluña y Baleares de Banif (la actual Santander Private Banking), la banca privada del grupo Santander. En la actualidad está jubilado.
Las caras conocidas son sus diputados
Las caras más conocidas de Súmate no son las de sus candidatos a la presidencia sino las de sus parlamentarios: Gabriel Rufián, diputado de ERC en el Congreso; Eduardo Reyes, diputado de Junts pel Sí en el parlamento catalán; y Antoni Baños, cabeza de lista de la CUP en las últimas elecciones catalanas. Baños renunció al escaño porque su partido impidió que Artur Mas continuara como presidente.
Eduardo Reyes, cofundador y primer presidente de Súmate, participa en muy pocos actos de esta asociación. Fuentes internas confirman que «ya no viene». Un sector de asociados exigieron hace un año su cese por considerar que no era compatible ser presidente de Súmate y tener un escaño de diputado. En aquella ocasión, Montse Sánchez defendió la continuidad de Reyes, mientras que Puerto se alineó con los que pedían su cese. Este es otra discrepancia entre Sánchez y Puerto. Reyes fue substituido por el ex sindicalista Chema Clavero. Este dimitió en diciembre pasado, ocho meses después.
L’elecció del nou president de Súmate tensa l’entitat
Manuel Puerto i Montse Sánchez seran els candidats
ALEIX MOLDES Barcelona
ACTUALITZADA EL 07/01/2017 00:00
Chema Clavero va dimitir com a president de Súmate al mes de desembre al·legant “motius de salut”. El segon president de l’entitat fundada el 2013 per Eduardo Reyes només va estar vuit mesos al càrrec i el “desgast” va acabar fent que hi renunciés. El seu substitut sortirà de l’assemblea que se celebrarà el dissabte 28 de gener enmig d’un ambient tens amb dues faccions que presentaran candidatura.
La convivència a Súmate no ha sigut mai senzilla, però les discrepàncies s’han intensificat durant l’últim any. L’economista Manuel Puerto afirma que cal un canvi de rumb i ja ha manifestat la intenció d’optar a la presidència en contraposició a la candidatura continuista que encapçalarà la vicepresidenta Montse Sánchez.
“Ens hem adormit una mica els últims set mesos”, assenyala Puerto en declaracions a l’ARA. Amb l’aval dels coordinadors del Barcelonès, de Girona i de Tarragona, i amb suports al Maresme, Puerto reclama que Súmate se centri a captar els votants dels comuns per al sí a la independència. Ell critica que l’entitat hagi deixat de posar el focus en els castellanoparlants i la gent nascuda en altres indrets de l’Estat i hagi ampliat la seva activitat per arribar a actes socials i culturals. “La nostra tasca ha de ser diferent de la d’Òmnium i l’ANC”, apunta. L’últim punt de fricció entre l’actual executiva i els crítics va arribar amb la participació de Súmate a La Marató de TV3. “Aparèixer a La Marató va ser un error”, opina Puerto. Fonts de l’actual junta justifiquen la decisió recordant que els estatuts de l’entitat recullen la lluita contra les desigualtats i el foment de la integració de tots els col·lectius. La Marató de TV3 es va centrar el 2016 en els ictus i les lesions medul·lars.
Dos models enfrontats
Des de la dimissió de Clavero, és Montse Sánchez qui ocupa la màxima representació de Súmate i ha acceptat fer un pas endavant després de comprovar el suport dels seus companys a la junta. Consultada per l’ARA, nega un enfrontament entre les dues llistes, malgrat que reconeix que hi ha “discrepàncies”. Segons Sánchez, la línia continua sent molt clara -“adreçar-nos als castellanoparlants”-, però és partidària de mantenir el ventall més obert per apel·lar a altres col·lectius, com els immigrants, i participar, “sense perdre el nord”, en actes socials.
Sánchez i Puerto van coincidir a l’executiva fins que l’exdirector de Banif a Catalunya va decidir plegar perquè no compartia “el seguidisme a l’ANC i Òmnium Cultural”.
Després del 27-S, Súmate ja va viure un moment complicat. Reyes va ser criticat per un sector per haver-se integrat en la candidatura de Junts pel Sí -i abans haver demanat el vot per ERC- sense intenció d’abandonar la presidència de l’entitat. Com a coordinadora del Baix Llobregat, Montse Sánchez es va posicionar aleshores a favor de la continuïtat de Reyes, i no va acceptar entrar en la junta de la candidata alternativa, Nerea Martí. Pel que fa a Puerto, es va oposar a l’intent de fer dimitir el president sense moció de censura, però va criticar la decisió de Reyes de seguir com a president. De fet, tant Puerto com Sánchez defensen l’apartidisme de Súmate per no comprometre l’autonomia de l’entitat.
L’ombra d’Eduardo Reyes
Reyes fa temps que viu allunyat del dia a dia de Súmate i no participa en les reunions de l’executiva des de fa mesos en comprovar la tensió que es respirava a l’entitat. En declaracions a l’ARA, el diputat de JxSí afirma que parlarà amb les dues candidatures per demanar “pau social” i adverteix que ningú pot convertir l’entitat en el seu trampolí personal per aspirar a càrrecs públics. Reyes reconeix que Súmate ha perdut rellevància mediàtica des que va deixar la presidència i subratlla la importància que el nou president es dediqui 24 hores al dia a recuperar una eina “important” per a l’independentisme.
Els 700 socis de Súmate decidiran aquest mes qui els lidera en la fase decisiva del procés i si l’entitat aspira a ser alguna cosa més que la germana petita de l’ANC i Òmnium.
Per Bernat Vilaró i fotos de Jordi Borràs
04/01/2017
L’economista Manuel Puerto (Barcelona, 1943) vol presidir Súmate. De moment és l’únic membre de l’entitat de castellanoparlants independentistes que presenta la seva candidatura. I ho fa oficial en aquesta entrevista amb El Món, on explica que té el suport dels coordinadors territorials de Barcelona, Girona i Tarragona. És soci de Súmate des de la seva fundació (2013), i va dimitir de la junta fa dos mesos per tenir-hi discrepàncies. Vol que l’organització tingui més perfil propi i deixi d’anar a remolc de les altres entitats sobiranistes.
En quin moment es troba Súmate, després de tres anys de la seva fundació?
A Súmate no podem deixar enrere els nostres orígens, volem donar testimoni als castellanoparlants. La nostra tasca és explicar-los el procés que s’ha fet des de la indiferència cap a l’independentisme militant. Ara se’ns posa una altra tasca al damunt, que és interactuar amb el 80% a favor del referèndum. Aquí hi ha castellanoparlants, evidentment, demòcrates que aposten per aquesta consulta. Alguns d’ells, però, encara pensen que el referèndum es pot fer amb el permís de Madrid, i la tasca de Súmate és convèncer-los que això és una quimera, i que cal apostar pel referèndum unilateral.
En quines comarques ha d’incidir Súmate la seva presència per assolir aquest objectiu?
La nostra incidència bàsica és en els barris perifèrics de Barcelona i Tarragona, on costa més acceptar el referèndum unilateral.
Súmate acostuma a fer campanyes en blanc, és a dir, sense estelades ni gaires símbols, precisament per atreure aquest tipus de públic
Nosaltres no partim d’un independentisme identitari, sinó que ens hem afegit al procés a partir d’una sèrie de decisions de Madrid, per exemple amb l’Estatut. Molta gent després d’aquestes injustícies s’han apropat al sobiranisme, també a través de Súmate.
Vostè és, per ara, l’únic candidat a la presidència de Súmate, després de la dimissió de Chema Clavero per problemes de salut
Sí, ara mateix estem en una situació de buit de poder, i ara toca fer una assemblea, que suposo que tindrà lloc al gener. La candidatura que encapçalo la formem persones que hem tingut discrepàncies, sobretot, amb els vicepresidents actuals de Súmate. Em donen suport set membres de la junta sortint, tres dels quals són els coordinadors de les territorials de Barcelona, Girona i Tarragona.
Per què han confiat en vostè?
Sóc una persona que ha estat des de l’inici a Súmate, i tinc l’experiència d’aquests tres anys. I els qui confien en mi creuen que sóc la persona adequada per encapçalar aquest projecte.
La seva candidatura proposarà que Súmate faci una campanya concreta pel referèndum? O donaran suport als actes que organitzaran entitats com l’ANC o Òmnium?
Justament l’etapa anterior de Súmate s’ha pogut superar gràcies a l’esforç de la gent que ha fet paradetes i actes concrets. Això s’ha de mantenir, és realment la tasca més important. Però institucionalment, en l’últim període de 8 mesos (des de l’última assemblea) s’ha fet massa seguidisme de les organitzacions germanes, com l’ANC i Òmnium. Hem deixat de banda la nostra tasca fonamental. L’objectiu és compartit amb les altres entitats, però hem de fer una feina diferenciada i enfocada al nostre públic. Les vicepresidències actuals han comès alguns errors que no han agradat gaire als nostres associats més veterans. D’altra banda, patim força atacs per part de gent de C’s o de SCC, i una de les coses que ens diuen és que estem absorbits per TV3, o “xarnegos agraïts”. Això ens afecta.
Vostè parla de discrepàncies internes a Súmate. Com creu que anirà l’assemblea que s’ha de celebrar al gener?
Hi ha diverses opinions, i la nostra és reorientar l’entitat cap als seus orígens. No és tan una divisió interna com la voluntat d’intentar fer les coses bé. I reitero que cal acabar amb el seguidisme a l’ANC i Òmnium. Gairebé s’han fet banys d’homenatge, hem fet Nits de Torxes que no es corresponen amb la nostra entitat.
Així, la Súmate que vostè aspira a presidir ha de marcar més perfil propi?
Sí, i hem estat crítics durant molts mesos amb aquesta situació, però s’ha seguit en la mateixa línia. No hi estem d’acord i per això presentem aquesta candidatura. Aspirem que no hi hagi cap xou, sinó que els socis senzillament decideixin en assemblea quina línia prefereixen.
Aleshores, s’entén que Súmate farà una campanya pròpia pel referèndum
El nostre objectiu és el mateix, però no té cap sentit duplicar esforços. Ser activista de Súmate no és fàcil, i ningú no ens ha dit que ho sigui. Cal donar una volta a les coses. Per exemple, la polèmica per Sixena… els familiars dels nostres castellanoparlants veuen aquest cas com un espoli gairebé similar al cas dels Papers de Salamanca. Ens hem de dirigir a aquesta gent, i ens hem d’abstenir en aquestes situacions. No podem reivindicar-nos en un tema on la nostra gent més propera tenen una altra opinió. És una dificultat que tenim. Un altre exemple és el transvasament de l’Ebre. La gent de València i Múrcia que tenen familiars a Catalunya reben el missatge de “Catalunya prefiere tirar el agua al mar antes que dárnosla a nosotros”. Cal anar amb cura. Hem de convèncer aquestes persones i no posar-nos-hi en contra. L’ANC i les institucions ja fan l’altra tasca, i nosaltres no ens podem afegir en segons quines manifestacions. Això ens ha posat en tensió, i ha creat una discrepància. Civilitzada eh, però discrepància al cap i a la fi.
El referèndum els pot unir?
Jo sóc membre promotor de la Plataforma pel Referèndum, juntament amb Elisenda Paluzie i Anna Arqué. Una de les tasques que hem de fer és portar tota la gent possible cap al referèndum. I convèncer-los que el permís de Madrid no arribarà. Tenim un espai important en aquesta recta final del procés.
Entenc que no li consten altres candidatures, de moment?
No me’n consta cap altra, però suposo que es presentarà una candidatura continuista. Però és una suposició només, eh.
Qui l’encapçalaria?
Imagino que la vicepresidenta de major edat, que és a qui li correspon agafar el relleu quan un president dimiteix, com és el cas actual.
I qui és?
Montse Sánchez. Dels quatre vicepresidents és qui li correspondria per edat. No sé si presentarà candidatura eh, no està confirmat.
Entesos. Ja per acabar, a Súmate sempre se’ls ha acusat de ser “un submarí d’ERC”
Sí, ens intenten desacreditar sobretot per la marxa d’Eduardo Reyes a JxSí i de Gabriel Rufián a ERC. Sí que potser ERC, dins dels partits independentistes, en un moment determinat va ser qui més va recolzar la idea de Súmate. Però d’això a ser un submarí d’ells… ho nego totalment. Sé des del principi on estic, i no he tingut mai la percepció que ERC ens exigís res. Sí que és cert que el nostre gruix de gent tira més cap a les esquerres, i la identificació amb ERC potser ha estat més gran. Però també tenim gent de la CUP i del Partit Demòcrata. Potser pel que fa a la logística sí que des d’ERC ens han ajudat més, amb cadires i taules. Però res més. Conec en Rufián des del principi, i sempre ha dit que cal tenir en compte els votants de tots els partits.
Vostè milita o ha militat en algun partit polític?
No. Em vaig apuntar a Súmate precisament perquè es defineix com una entitat transversal i apartidista. Si algú intenta que Súmate sigui el submarí d’un partit, es trobarà el manifest fundacional de l’entitat per a impedir-ho. Hi ha hagut intents de controlar Súmate, els partits tampoc són monolítics, i tenen gent amb interessos. Però cap partit no ha tingut mai l’objectiu ni la decisió oficial, des de la direcció, de tenir el control de Súmate. D’altra banda, és evident que tenim persones que han intentat utilitzar l’entitat per a promocionar-se. Les hem tingut i les tenim. I jo lluito contra això. Imagino que això deu passar a totes les entitats.
Categorías
Dichosas balanzas fiscales
Supongo que os habréis enterado de toda la movida que gira alrededor de las balanzas fiscales. Es difícil prever por donde nos saldrán esta pandilla de devotos ministros de la Virgen del Rocío y del brazo incorrupto de Santa Teresa. Con toda la humildad del mundo voy a tratar de haceros un poco más digerible algo que se nos antoja como muy complejo pero que al fin y a la postre son las cuentas del gran capitán.
De toda la vida, en los países civilizados (5 jotas), se ha utilizado como método de cálculo el conocido como flujo monetario. No solo estudié los distintos métodos en la facultad (si no me descuento son seis), sino que me pasé 13 años dando el callo en Europartners, un holding financiero con participación de Banca di Roma-Unicredit, Commerzbank, Crédit Lyonnais, y el hoy absorbido Central-Hispanoamericano por parte española. La ventaja de que hayan transcurrido 10 años desde entonces, es que pude empaparme de balanzas fiscales en un periodo de serenidad intelectual. Pude hacerlo en medios tan distintos como el federal de Alemania, el regionalizado de Italia y el jacobino francés que ni se lo plantean. El caso español ya sabemos todos que funciona a golpe de vísceras y su análisis tan solo nos sirve como mero placebo ocultado a título oficial, aunque fácilmente deducible en el ámbito académico.
Resulta que Montoro se levantó un buen día y cayó en la cuenta de que las balanzas fiscales eran un factor que primaba el soberanismo y amagó con publicar unas balanzas maquilladas. No tardó en caer en la cuenta de que al ser una suma que tiene que dar cero, lo que escondía por un lado, le asomaba por otro. Si no le crecían los enanos en Baleares, lo hacían en Extremadura o Galicia. Decidió guardarlo en el cajón de los olvidos, pero de repente apareció una lideresa chulapona que tiene a todo el gabinete de Rajoy de los nervios y que quiere utilizar la ventaja que le proporciona a Madrid el beneficio de la capitalidad, a fin de sacar pecho de un déficit fiscal absolutamente artificial, consecuencia del que parte reparte, de que allí rinden sus impuestos las multinacionales que operan en todo el Estado y del valor añadido que genera el gasto recurrente de toda una administración central con varios organismos duplicados en las Autonomías.
La lideresa es la lideresa y los isleños baleares pese a ser del PP son muy suyos, por lo cual, al bueno de Cristóbal no le quedó otra que pedirle árnica a su amigo del alma Ángel de la Fuente, cuyo equipo colaborador está formado por un economista valenciano y otro maño que se distinguen por su incondicional admiración hacia el laborioso pueblo catalán (ese que tanto le gusta a Rajoy porque hace cosas).
Ángel de la Fuente era un devoto del PSOE que vio la luz en una charla de Jordi Cañas y se hizo incondicional admirador de Ciudadanos. Si queréis saborear auténticos monumentos literarios del lerrouxismo más rampante, solo tenéis que acceder a las páginas de El País y deleitaros con las odas a Cataluña de este singular personaje.
El engendro de de la Fuente al que ha titulado «Cuentas públicas territorializadas» es una burda manipulación del método del flujo de beneficios. Es la lírica intercalada en las matemáticas en donde todo cabe y todo es arbitrario. El sistema ideal para no ponerse jamás de acuerdo. Hay que esperar que como hipótesis de trabajo reconozca los 16.300 millones de media que arroja el método matemático del flujo monetario adoptado por todos los países serios. Su misión consiste en aportar los más variopintos argumentos para rebajar esta cifra hasta donde el cuerpo aguante, pero eso queridos amigos es pura retórica que no modifica una realidad lacerante. Si a un presidente como Aznar se le ocurre invadir Perejil, el 20% de la fiesta a cargo de los catalanes; si decide colaborar con su amigo Bush en la invasión de Irak o dedicar 400 millones a la fiesta de los toros, los catalanes corren con el 20% de los gastos. Ya no quiero ni pensar en lo que aportamos en sobres corporativos porque me pongo malo y he decidido dedicar todos mis esfuerzos a Súmate.
Para no alargarme más, os diré que el sistema de flujo de beneficios tiene sentido en tanto en cuanto nos descuenten unos gastos razonables como contribución al Estado como embajadas, defensa etc. Lo que no es razonable es que nos carguen en la visa el capítulo de bodas, banquetes, comuniones, fastos y algarabías; no sé si me explico.
No voy a discutir la categoría académica de Ángel de la Fuente, pero supongo que tampoco me discutirá él a mí, la de las doctoras Nuria Bosch y Marta Espasa que después de dedicarle varios años, presentaron un estudio sobre los gastos que representaba un nuevo Estado para Cataluña. Algo más de 3.000 millones, lo cual quiere decir que el beneficio neto de la independencia asciende a 13.000 millones. He ahí que los 5.000 millones que nos descuenta el Estado español por gastos comunes se nos transforman en 3.000 en la nueva Cataluña con la abismal diferencia que existe entre unos gastos aleatorios e incontrolables frente a unos gastos optimizados en beneficio de los ciudadanos de Cataluña.
Manuel Puerto Ducet (@puerto_duc)
__________________________________________________________________________
La opinión expresada en este articulo pertenece únicamente a su autor/a y no refleja necesariamente la posición de SÚMATE como colectivo.
Categorías
Carta abierta a Pedro Nueno
De repente me ha embargado un sentimiento de amargura tras leer su artículo dominical de 26 de enero en La Vanguardia. Siempre le he considerado un personaje razonable pese a estar condicionado por el lobby opusiano; el mismo lobby en cuyas escuelas de negocios colabora enseñando que la ética y los negocios discurren por líneas paralelas -esas que en caso de cruzarse lo hacen en el infinito-. Tras leer su artículo, sospecho que la consigna corporativa de sumisión monárquica de La Vanguardia no solo afecta a su plantilla periodística. De ahí parte mi amargura; una amargura solidaria con la dignidad de unos profesionales.
Como se puede imaginar, no es la primera vez que le echo un vistazo a su recuadro periodístico, pero jamás tropecé con uno tan precavidamente disperso. Enseguida me hizo pensar en aquel jugador de futbol que pretende centrar y chutar a la vez, pero acaba lanzando la pelota a la tercera gradería.
He leído muchas diatribas de solidaridad unionista, pero en esta ocasión, creo que la suya se ha pasado de peregrina. Desde que los catalanes decidimos decir basta, no hay miedo al que no se haya recurrido. Lo que nadie puede hacer, es regatearle originalidad a su argumento «visadófobo».
Presume usted de ser muy viajado, como pretendiendo que esta circunstancia avala sus conclusiones; nos relata una serie de anécdotas que tilda de incoherentes que parecen perseguirle por doquier. Si yo fuera algo más osado me atrevería a decirle que tanto viaje le ha restado periodos de serena reflexión.
Nos aconseja a los catalanes que hemos de vender la piel del oso antes de cazarlo. Que debemos preocuparnos antes que nada por los visados que nos exigirán unos funcionarios sin entrañas; por la supuesta volatilización de la pensión de la abuela, por la cartilla del seguro etc. etc. -todos ellos ya me perdonará, argumentos de vuelo gallináceo-.
¿Cómo se las arreglaron los pobres noruegos tras separarse de Suecia? ¿Cómo lo hicieron Estonia, Croacia o Eslovenia tras independizarse y crecer a partir de aquel momento un 4% promedio sobre su PIB? ¿Vamos a hacer un drama solo por el hecho de estar estratégicamente mejor ubicados en Europa que ellos?
Preocupado por sus relatadas incoherencias, parece olvidarse de algo que tendría que percibir como cotidiano; del único elemento coherente e inmutable en la Europa de los negocios, que es el factor económico. Reconozco avergonzado no haber viajado a su ritmo, pero he picado piedra durante 15 años en Europartners, el primer holding bancario europeo, y no puedo dejar de sonreír cuando alguien pretende convencerme de que Moldavia, Montenegro y Turquía serán miembros de la UE, mientras que la sexta potencia industrial de Europa, la Cataluña del magnetismo gaudiniano, del Barça, de los JJOO mejor organizados de la historia, de las convenciones internacionales, el portal del Mediterráneo, sería condenada a galeras.
Estimado Pedro; usted y yo somos de la misma quinta y me apuesto las pestañas a que el porvenir de Cataluña no se reducirá a una cuestión de visados; dependerá sin la menor duda de una decisión política respaldada en argumentos estratégicamente económicos. Ya me gustaría a mí que no fuera así, pero es lo que hay.
Es cierto que técnicamente, tanto Cataluña como Escocia dejarían presumiblemente de pertenecer a la UE al solemnizar su independencia, pero en la City se cruzarían apuestas para ver cuantas semanas tardarían en regresar. Probablemente y como consecuencia del rencoroso veto hispano, no lo haríamos como miembros de pleno derecho, pero nadie nos va a expulsar del espacio Schengen y probablemente tampoco de la EFTA. Difícilmente ningún alto tribunal europeo osará desposeer a los ciudadanos catalanes de su condición comunitaria (sería un inmerecido castigo para Camacho, Rivera, Albiol y Navarro que se han vaciado luchando por un lugar de destino en lo universal). Las multinacionales y las grandes empresas ya se encargarán -por la parte que les toca-, de que la libre circulación de capitales y mercaderías no se vean taponadas precisamente en la válvula del corredor mediterráneo. Por su parte, los acreedores de la Deuda -tanto públicos como privados-, ya se curarán en salud para que no paguemos en «catalanets de cobre» -moneda que Cataluña adoptaría como represalia ante una hipotética expulsión de la UE- (no íbamos a ser tan necios para seguir en el euro). Parece querer olvidar por otra parte, que si no hay acuerdo con España, tampoco hay asunción de la Deuda alícuota y ahí es justamente donde más les duele.
Puestos a fabular, pensemos en una Cataluña fuera de la UE, taponando el corredor mediterráneo y recuperando todos sus resortes financieros para actuar sobre sus tipos de interés, su moneda etc. Con una irrisoria deuda del 26% sobre el PIB, y 16.500 millones liberados anualmente, podríamos hacer auténticas diabluras. No hablo de constituirnos en paraíso fiscal -porque eso quedaría feo-, pero si podríamos perfectamente situar los impuestos sobre el capital a la mitad de los de España. En términos vulgares, a eso se le llamaría un grano en el trasero de la madre patria, y sería precisamente la madre patria la primera en exigir nuestra inmediata reincorporación a la UE.
Antes de vender la piel del oso, lo prioritario es poner en valor y de forma solemne, la soberana voluntad del pueblo de Cataluña. Es a partir de entonces cuando podemos empezar a pensar en si le disparamos o no al oso. Le aseguro que al día siguiente de la votación no quedaremos inevitablemente embarazados. Igual le damos una sorpresa y agobiados por «la presión del visado», decidimos no independizamos. De colega a colega: espero no darle esta satisfacción.
Manuel Puerto Ducet (@puerto_duc)
Es economista y profesor mercantil, ex director regional en Cataluña y Baleares de BANIF (Santander), autor del libro ‘Oligarquía financiera y poder político en España‘ y miembro de SÚMATE
__________________________________________________________________________
La opinión expresada en este articulo pertenece únicamente a su autor/a y no refleja necesariamente la posición de SÚMATE como colectivo.